Jo confesso - Jaume Cabré

[El Ekilibrio]

Me ha encantado la entrevista de Manel Fuentes.

[sora91]

És curteta però sap treure-li força suc. Aconsegueixen parlar amb certa "profonditat" del llibre sense entrar en detalls de la trama.
El Manel Fuentes, a part està portant Els Matins molt bé, un paio que es posa a fer un master d'economia per aconseguir entendre i de retuc transmetre'ns millor tot això de la crisi d'entrada ja té uns quants punts positius.

[Arden]

Probablement el començaré el cap de setmana.

Algú s'apunta a fer un MC amb mi?

[sora91]

Estaré atenta als teus comentaris.

[Arden]

L'acabe de començar, i ha estat molt curiós el primer capítol, de principi pareix un llibre com de memòries, una persona gran que escriu uns records per algú, a l'estil Jo, Claudi, de repent, passa de la primera persona a la tercera, quan conta com estava amb el seu pare al despatx, i després al anar a la botiga d'antiguitats, de repent es passa pràcticament la resta del capítol contant una història de fa 400 anys referent a un instrument musical, com una espècie de conte dins del capítol, apart i que no té res a vore, al menys per ara amb l'història principal.

Molt curiós, i pense que m'agradarà per què el to de la novel.la m'agrada.

[sora91]

És el primer llibre que llegeixes de l'autor? Aquesta forma d'escriure és marca de la casa. A mí em va sorprendre molt aquesta manera de fer quan vaig agafar Les veus del Pamano, però desseguida t'acostumes. Sembla que aquest estil ha de crear més distància entre el llibre i el lector, però és tot el contrari. Em fa l'efecte que la història així és més dinàmica, està més viva.

[Arden]

Sí, es el meu primer llibre d'aquest autor, que per cert coneixeré en persona pròximament per què ve a signar ejemplars a València el dia 9 de Novembre, compraré les veus de Pàmano per a mí, i Jo confesso per al meu germà y que ens els signe.

He acabat el segon capítol, amb el que es finalitza la primera part, i m'ha encantat. Per el que he pogut deduïr, que açí no et donen res mastegat,

el Fèlix Ardevol seria el pare de l'Adrià, ho he pensat per aquesta frase:"Va pensar que potser s'estava tornant maniàtic. Jo crec que sí; que li devia venir d'aquells anys: el pare va ser un home obsedir per l'ordre material."

Així enllaça amb l'episodi del primer capítol i ja sabem per què ho conta l'autor

el regal de la medalleta

, espere no haverme equivocat, per què hi ha que estar atent amb tants canvis de veus y tantes històries i episodis diferents.

[sora91]

Qué bé lo de les signatures!
Sí que cal estar atent, però tampoc sense obsesionar-se perquè poc a poc tot va posant-se al seu lloc. De totes maneres jo al principi mirava molt el llistat de personatges del final del llibre, però hi ha tants que gairebé era pitjor.

[Arden]

Hui he avançat una miqueta més, quasi vaig per la fulla 100, i demà com que vaig amb el tren llegiré més.

Hem aclarit algunes coses

ja sé que la mare de l'Adrià no es la italiana que es va quedar prenyada amb aquell primer encontre, que ho vaig arribar a pensar, per què com després et conta tota la història dels pares, no sé qué passà exactament, però sí que va ser sonat, i que després el pare tornà a Barna i s'instal.là amb un negoci no massa clar de antiguitats i manuscrits antics. El fill es un superdotat que no té ni amor dels pares ni res de res, s'avorreix mes que altra cosa. Sí m'ha impressionat molt com atresora com una cosa meravellosa la única volta que el seu pare li fa un compliment, diguent-li que té raó, com a cosa extraordinària, i el que m'extranya per això és que després s'haja pogut treure de sobre la mirada del pare en tot el que haja fet en la seua vida, per què en eixos casos sempre es busca l'aprovació del pare.

[Arden]

He arribat ja fins

la mort del pare de l'Adrià, molt misteriosa, pot ser per les denúncies que havia fet abans o pot ser pels negocis turbis que tenia, i ¿qué tindrà que vore el violí de l'Adrià?

En fi, que està molt bé, ja se més del violí i del Bernat, ara a veure com continua...

[sora91]

Que bé que t'agradi. Té aquest toc de misteri que fa que paral.lelament a la lectura estiguis treballant per intentar trobar com encaixarà tot. Aquest toc de "thriller" contribueix a que la lectura (amb el seu estil particular) no es fagi feixuga.

[Arden]

Pues hui si que he acabat despistat del tot

jo pensava que les memòries de l'Adrià estaven dirigides al Bernat, pero no pot ser per què després fa referència a que va coneixer a eixa persona posteriorment al que està contant, i al Bernat ja el coneix...

Reconec que de vegades amb tant de canvi de veu i d'època i de personatges ú es pot perdre, però la veritat és que està molt bé, ara ja estic una altra vegada amb el violí amunt i avall.

Es curiós com hem recorda la pel.lícula El violín rojo, no sé com es diu en la seua llengua, que recorde va guanyar un Óscar a la millor banda sonora, era una pel.lícula en la que es contava la història de un violí a través de la història de les persones que el tingueren al seu poder, alguna cosa d'això n'hi ha aquí també.

[sora91]

Sí que s'ha d'anar atent. Si alguna cosa que no diu directament la passes per alt (com a qui va dirigida la novel.la) no passa res perquè tornarà a sorgir i ja quedarà clar. Bé tot lo clar que vulgui qui ens la fa arribar, que ja sabem qui són sempre els que expliquen la Història en general.
Crec que la sensació continua d'estar-te perdent alguna cosa és buscada i el lector s'ha de deixar portar. Costa, eh!, perquè estem acostumats al contrari per no perdren's ni una coma.

[Arden]

El tinc una miqueta aparcat per qué tinc pendents altres miniclubs de llibres més curtets, però continúe amb ell que està d'allò més interesant.

Avise per si hi ha algú de València o per València que demà es presenta el llibre en català a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València a les 19 h.

Jo hi aniré per què aprofitaré per comprar un ejemplar per al meu germà com regal de Nadal i per a mi Les veus de Pamano.

[Arden]

Hui he anat a la presentació del llibre a València i ha estat una experiència insuperable.

L'autor és un home amb un gran sentit de l'humor, molt bon comunicador. A mí hem pot agradar molt un llibre però després sentir a l'autor i no caure'm bé, només tinc que pensar en el Pérez Reverte per ejemple, però en este cas els lectors ens hem divertit i hem descobert moltes coses sobre la novel.la, sobre com escriu el Cabré, les revisions, els personatges, en fi, ha estat una estona inoblidable.

He aprofitat per a que em signara tant Jo confesso com Les veus de Pamano